La Creu de Huatulco resistir també la pèrdua de desenes de trossos que es van convertir en altres tantes relíquies en les esglésies de tot el territori nacional. Però mentre la fama de la seva Creu anava en augment, Huatulco perdia, definitivament, tota opció de progrés. El 1848, Benito Juárez va sol · licitar els mitjans per obrir un "camí carreter" que enllacés Oaxaca amb Huatulco, però hauria de transcórrer una mica més d'un segle perquè Huatulco tornés a inundar de comerciants, artesans, propietaris d'embarcacions i gent arribades de l'últim confí del món. El 1984, el Govern Federal va iniciar els treballs per a la creació del complex turístic Badies de Huatulco que, amb el treball del Fons Nacional de Foment al Turisme (FONATUR) transformaria en pocs anys el que, gràcies al seu endarreriment econòmic, era i és un paradís verge. Avui, les càlides 09:00 badies de Huatulco, que tanquen ni més ni menys que 36 platges, a més de cales, caletes i altres refugis menors, acullen més de 200.000 turistes anuals en les seves excel · lents hotels de superluxe, entre els quals no falten les grans firmes internacionals. Piscines, fons submarins, pesquers esportius, iots d'esbarjo, un gran camp de golf i la tranquil · litat dels bohíos platja (a Mèxic, palapas) es disputen l'interès dels visitants que compten, a la nit, amb un modern i segur centre vacances de botigues, restaurants, marisqueries i discoteques (la creueta) i amb la possibilitat permanent d'estendre el seu viatge a les belles poblacions de l'interior o continuar explorant la resta de paradisos que encara tanca la costa. A Oaxaca es celebren totes les festes, les profanes i les religioses, les locals i les nacionals, les personals i les comunitàries. El calendari de festes és, de vegades, tan extens com el de mercats, amb els que les festes comparteixen capacitat per servir de lloc de trobada i escenari de costums. La festa màxima és la "Guelaguetza", la festa de l'ofrena mútua, però són moltes les que tanquen un sentit de "Guelaguetza", de participació i sentit comunitaris. En les festes perviu igualment el passat a través de les danses, els vestits típics, les disfresses, les calendes - processons amb fanalets de paper de xinesa i marmotes immenses de tela amb espelmes a dins - o l'altar de morts, propi del Dia de Difunts, tan emparentat amb la forma tradicional de vida d'algunes comunitats indígenes que s'assentaven casa sobre les tombes dels seus avantpassats.