Un home amb el típic ponxo de la zona a la Plaça central de Filandia. Quindío. La arriería té el seu origen per la necessitat del transport, ja fos de persones, mercaderies o simplement el coroteo dels chécheres de la casa quan emigraven d'una regió a una altra per colonitzar terres. Primer calia obrir dreceres per fer els camins a través de la manigua. Inóspitas selves plenes d'animals ferotges, masos o entremaliats i no faltaven els fantasmes mitolólogicos, servicials o malvats Es planejava la sortida amb anticipacióny un matí qualsevol emprenien l'Odissea. Els nens eren transportats en cadiretes a l'esquena pels peons. Els corotos i bituallas es carregaven en mules o bous. Aquests anaven endavant perquè fossin batia el rostoll i després darrere l'home amb el seu matxet o peinilla tallant vares i bejucos estorbosos. En el seu viatge cap al nou territori portaven gallines, porcs, vaques i un o més gossos que no li pot faltar al camperol paisa. Després d'una llarga jornada, a prop a una trencada feien un clar enmig de l'espessa selva. Descarregaven els animals i encenien la foguera per preparar menjar i espantar les feristeles. Això era tasca de les dones, mentre els homes feien un cobert per passar la nit. Aquest era un viatge de molts dies i nits. Tot es convertia en una rutina fins a arribar al punt assenyalat, pràcticament era un ritual. Despertar a l'alba, esmorzar, recollir, fregar i acomodar estris de cuina, reunir els bous i mules, carregar-los, preparar les cadiretes on carregaven als nens, ancians i dones embarassades, estar preparats i continuar la marxa. Però això si, abans de començar la jornada havia de fer un esmorzar bé trancao i preparar la carn freda per dinar. Consistia en una bona totumada de xocolata de bola, fet de cacau mòlt amb farina de blat de moro Tostao. Aquest anava acompanyada d'arepa de blat de moro sancohado i fesols passats de moda amb un tros de carn fumada. Per al dinar es empacaba papes cuites i fregides amb una mica d'aquest fesol recalentao, més ou fregit i arepa, tot això embalatge en fulles de Biao o plàtan. Aquests traginers capesinos eren massa religiosos cap a la fe cristiana, apostòlica i romana. Abans de acostarsen resaven el rosari, una oració a les ànimes beneïdes del purgatori, un parenostre pels familiars que es van quedar, una altra al angel de la guarda. Es reunien al voltant de la foguera i narraven contes d'apareguts, d'animals, trossos o ensurts, dels relliscades de la veïna i ho feien fins que els agafava el son. Abans de començar els aliments, entonaven una oració donant gràcies a Déu per donar-los menjar sense merèixer. Al pit sempre portaven un escapulari de la verge del Carme o una camàndula feta de achirillas i crist metàl · lic. Complien tots els dogmes i actes de Fé inculcats pel catecisme del pare Astete. Una de les penúries que patien aquests traginers i colonitzadors eren les malalties i paràsits adquirits en la seva vida transhumant. La diarrea, la febre, les febres, el paludismos, gota i altres que ells anomenaven mal d'ull. Arriero que es respectés no li podien faltar, polls, puces, Carangas, carranchil, niguas i les famoses candelillas o mazamorras entre els dits dels peus. Els cucs i solitàries era patrimoni dels nens i els animals domèstics. Moltes d'aquestes malalties se les curaven o almenys les aminoraban amb remeis casolans, herbes naturals i resos encatados. El seu vestuari molt peculiar es componia de ruana, ponxo, barret de palla aguadeña de color blanc i ala ampla. Usaven roba de dril, tant per als seus pantalons de bota ampla, i per a les camises de màniga arromangada. Portaven matxet o peinilla a la cintura, un bon carriel de cuir de llúdriga, la navalla capadora, barbera per afaitar, sabó de terra, blau de metilé per les mataduras de les mules, pols vermella per al naibí de les bèsties, o per matar els manetos, cert piojillo que viu a la pelussera púbica adquirit quan es visitaven les zones de tolerància dels pobles, més coneguts com "cul estret, niguateral, cul mullat o la mona llisa", en fi, on s'havia de prendre uns aiguardents i donar-li gust al tros. Al carriel no podia faltar un mirallet, tabacs, bolet d'esca per encendre el foc, agulles capotera per cosir, agulles de arria per arreglar les enjalmas, cabuyas, diners, cartes d'amor de la núvia o de la veïna, la camàndula, novena a les ànimes beneïdes, unes tenalles per arrencar claus, un parell de daus per muntar una garita en qualsevol trocha, una espelma per il · luminar de nit, les pols de la mare celestina per enamorar velles, mostassa per caçar bruixes, en fi, un munt de güevonadas que en qualsevol moment li servien per sortir de la cruïlla.