Les ruïnes de l'antiga ciutat nabatea de Petra, al desert de Jordània, competeixen en espectacularitat i bellesa amb les de Palmira, a Síria, Baalbek, al Líban, o Gerasa, a Jordània. Petra segueix despertant l'entusiasme de tots aquells que la visiten. La grandesa de la seva arquitectura tallada a la pedra arenisca - que amb els seus vetes de colors rosats fa encara més superba la seva bellesa-impressiona de tal manera al viatger que aquest no es pregunta pels edificis que van constituir al seu dia la ciutat dels vius, per sempre aniquilada pels terratrèmols. En efecte, les façanes disperses per tot el seu perímetre corresponen majoritàriament a les tombes dels riquíssims comerciants, nobles i monarques que van competir per mostrar als seus paisans seva fortuna formidable. Però Petra no era només una ciutat per als difunts, els palaus, les cases, els negocis, els temples, els magatzems, els tallers i els espais públics donaven aixopluc a les activitats quotidianes d'una ciutat pròspera, bulliciosa i-com va assenyalar el geògraf grec Estrabó-oberta a l'establiment d'estrangers, per més que la seva localització proporcioni la imatge d'una ciutat tancada i recòndita, accessible només per a alguns privilegiats que vivien o es refugiaven en ella. Davant les ciutats de la seva època, la muralla de Petra era la seva posició geogràfica enmig d'un laberint de canons foradats a la roca. Aquesta defensa natural resultava tan poderosa que la va mantenir durant segles oculta a la curiositat dels estranys. La reforçaven bastions com la torre Conway, que pren el nom d'Agnes Conway, l'arqueòloga que la va excavar en 1929, i alguns llenços aïllats; pel que sembla, la ciutat no es va dotar d'un veritable recinte emmurallat fins a mitjan segle III