Església de Salento ubicada a la Plaça central de Salento al capvespre. Quindío. L'església de Salento, construïda pels anys de 1850, és un edifici únic en el seu gènere, ja que des de la base a la sostrada està feta de fusta de Ceroxylon andícola, de manera que n'hi hauria prou raspar les columnes de la nau d'aquest modest edifici per recollir la cera necessària per als ciris de l'altar. Pobre és el seu interior, però sota la seva techumbre es reuneixen els fidels animats d'una fe viva i sincera. Aquell dia mateix vaig tenir una prova. El rector deia missa, i com que l'església fos incapaç de contenir a tots els feligresos arribats de la rodalia, un gran nombre d'aquests romanien a la plaça parlant en alta veu amb els venedors allí instal · lats, però quan es va tocar a alçar, van callar tots i es prosternaron a terra, sense faltar un, llevant-se els barrets. Amb l'últim campanillazo tots es van aixecar, els que abans parlaven van reprendre el interromput col · loqui, i la multitud va recobrar l'animació i el moviment, com si fossin escolars en absència del mestre. "(Pres al peu de la lletra del llibre Amèrica Pintoresca) Però Isaac Holton ens descriu per a l'any de 1853 "A les dues arribem a Barcinal, la primera casa que trobem des que vam sortir de Toche i la sisena que hi ha a setanta-dues hores de camí. Allà vivia una família antioqueña que ens va donar mazamorra. Per un camí escarpat dolent baixem a Boquía als marges del riu Quindío. Salento és un llogaret de formació recent que compta a tot estirar dos-cents habitants. Fa tan sols dotze anys que té el nom que porta, ja que ántes es deia Boquía. El seu districte compta amb uns dos mil habitants disseminats, que ocupen alguns milers d'hectàrees de terreny i viuen del producte de la cria d'algun bestiar, així com de les collites de blat i blat de moro, els grans van a vendre al Cauca o es consumeixen a el país. El riu Cauca, que passa per la part baixa del poble, imprimeix moviment a un molí, cosa rara en aquelles comarques. Una mica més lluny el seu corrent pren el nom de riu Boquia i les seves ones barrejada corren cap al Oest fins unir-se al riu de la Vella, afluent del Cauca.