A l'entrada del Peyrou trobem la més representativa d'aquestes construccions, l'Arc del Triomf. Els habitants de Montpeller estan particularment orgullosos del seu arc, ja que té més de 300 anys d'antiguitat, és a dir, gairebé el doble que el de París, i el seu orgull occità els porta a intentar empipar als capital sempre que tenen ocasió. Per la part de darrere del Peyrou trobem un altre monument d'estil romà construït en aquesta mateixa època encara que molt més impressionant, Les Arceaux. Es tracta d'un enorme aqüeducte fet a imatge i semblança del Pont du Gard (del qual parlaré en breu) i que efectivament es va utilitzar per canalitzar aigua a la ciutat fins fa 20 anys. Actualment no compleix cap funció pràctica, però fa molt bonic. La Promenade en si no és massa destacable: arbres i flors, molt espai per fer coses, i una estàtua eqüestre del Rei Sol en pla César. El millor que té el lloc és que tant espai dóna peu a moltes activitats públiques improvisades, amb el que s'ha convertit en el centre neuràlgic del perroflautismo local. Sempre hi ha gent practicant amb els bongos o fent malabars, activitats en què es pot participar sense major problema. Per la meva banda, avui he passat una estona molt agradable aprenent a ballar les danses regionals d'Occitània a la llum de la lluna. En general es tracta de balls en grup molt senzills i amb ritmes bastant vius, el que garanteix que tothom s'animi i passi una bona estona, la malaptesa o la vergonya no són excusa per quedar al marge. Us ho dic jo, que com molts ja sabreu tinc dos peus esquerres.