En el llogaret de Gashena, propera a Lalibela es pot fer una parada en el camí per repostar i menjar alguna cosa. Les persones solen fer vida al carrer, chalar i relacionar-se de la mateixa manera que es feia al nostre país fa un segle. Lalibela és un miracle. Un poble perdut a les terres altes al nord d'Etiòpia alberga un dels conjunts arquitectònics més captivadors del món: una dotzena d'esglésies tallades en roca viva en blocs únics sota el nivell del terreny. Però el sorprenent no és això, tot i que costa imaginar-se els artistes de l'antic imperi d'Aksum, allà pel segle VII, cisellant tones de pedra volcànica fins aconseguir que brollessin monolítiques catedrals en profundes rases. El veritablement miraculós és que Lalibela ha estat incomunicada fins fa una dècada. El fascinant és que els seus temples segueixen en actiu com el primer dia, acollint immutables els ritus, pregàries i salmòdies tal com es desenvolupaven en l'època de Lalibela que, aclarémoslo, no és un lepidòpter ni una herba aromàtica sinó el nom d'un rei que es va dur injustament la glòria, ja que el complex estava pràcticament acabat quan va pujar al poder al segle XII.