L'economia
Amb una renda per habitant de 270 dòlars el 1995, Cambodja
és un dels estats més subdesenvolupats del continent
asiàtic, condició explicable per la contínua
inestabilitat política i l'estat de guerra gairebé
permanent des del 1970. El període 1975-78, que els khmers
roigs es llançaren a una revolució d'inspiració
comunal, rural i arcaica (amb mesures com l'expulsió d'estrangers,
el trasllat forçós vers el camp d'un gran nombre
d'habitants de les ciutats i la supressió de la moneda,
substituïda per la permuta directa entre productes) que perseguia
l'autarquia, fou singularment regressiu. El règim provietnamita
imposat el 1979, bé que mantingué la propietat estatal
dels mitjans de producció maldà, amb poc èxit,
per recuperar l'economia. La situació, agreujada per la
guerra civil intermitent i els embargaments internacionals, esdevingué
insostenible, i el 1986 hom implantà una reforma econòmica
destinada a impulsar el sector privat. Tanmateix, no fou fins
a la signatura dels acords de pau del 1991 que hom pogué
posar en pràctica mesures efectives: un cop aixecat l'embargament
internacional, Cambodja rebé ajuts internacionals del FMI
i nombroses inversions estrangeres de Tailàndia, Malàisia,
la Xina i Singapur, i l'estat començà la transferència
dels mitjans de producció a mans privades. Com a resultat
d'aquestes mesures es produí un cert redreçament:
en 1989-94 hom estima que el creixement mitjà anual del
PNB fou del 4,7%. El 1997 Cambodja fou admesa a l'ASEAN, acceptació
que en certa manera confirmava la millora global de l'economia.
La geografia física
Cambodja ocupa una antiga depressió tectònica que
donà origen a un golf marí, actualment curullat
per al·luvions terciaris i quaternaris. El centre d'aquesta
depressió és ocupat per un gran embassament natural,
el Tônlé Sab (el "Gran Llac"), i pel curs
baix del riu Mekong. La major part del territori és constituïda
per les planes fèrtils que envolten el Tônlé
Sab i el Mekong i els seus tributaris. Aquestes planes resten
enquadrades, al N i al NE, per les Phanom Dongrak, unes muntanyes
de gresos i basalts que davallen, al N, vers les planes tailandeses;
i a l'W, per massissos primaris, d'escassa altitud (fins a 1 813
m), Phnum Krâvanh i Phnum Dâmrei, relleus alineats
de N a S, propers a la costa. El clima és tropical monsònic,
amb una temperatura mitjana anual de 26,8°C i una pluviositat
que oscil·la entre 1 300 i 5 500 mm anuals; en general
hom hi distingeix dues estacions: la seca, de novembre a abril,
i la plujosa, de maig a octubre; la pluviositat oscil·la
de 5 473 mm a Bok Kou (àrea litoral) a 1 432 mm a Phnom
Penh (a l'interior, on la serralada litoral limita en part la
penetració del monsó). El 70% del territori de Cambodja
és ocupat pel bosc, concentrat sobretot al N i a l'E.
La geografia econòmica i l'economia
L'agricultura
El principal recurs de Cambodja és l'agricultura (53% del
PIB i 72,6% de la població activa el 1995). L'arròs,
que ocupa més de la meitat de l'àrea conreada, n'és
el més important i la base de la subsistència per
a la pràctica totalitat de la població, bé
que actualment la producció és molt lluny de la
del 1970, quan Cambodja n'era un exportador destacat. Altres conreus
rellevants són la canya de sucre, les hortalisses, la mandioca,
la canya de sucre, el blat de moro, el cotó, els cacauets,
el tabac, el cafè, els llegums, els cocos, els cítrics
i les bananes. Les àrees més fèrtils del
país són les ribes del Mekong i del Tônlé
Sab, inundades periòdicament; més enllà,
als altiplans i a les muntanyes, l'agricultura sedentària
cedeix el lloc a l'agricultura itinerant, a la ramaderia i a la
caça. De fet, gairebé tota la producció agrària
es destina a la subsistència o bé al mercat intern,
d'altra banda escassament articulat. Els mètodes de conreu
són tradicionals, amb poca o nul·la mecanització,
i la inestabilitat política ha dificultat la introducció
de millores. La principal riquesa del sector primari prové
en realitat de l'explotació del bosc: a més del
cautxú, del qual Cambodja és un dels deu primers
productors mundials, el 1995 hom talà 7 765 000 m3 de fusta,
gran part de la qual fou exportada. La intensa desforestació
que ha resultat d'aquesta explotació (des del 1965, en
trenta anys, la superfície del país coberta pel
bosc ha minvat del 70% al 40%) ha portat, però, el govern
a dictar mesures restrictives per tal de permetre la regeneració
del bosc. La ramaderia és principalment bovina i porcina,
però hom hi cria també búfals i, en menys
nombre, cavalls i cabres. L'explotació forestal és
un recurs important, i bona part de la fusta extreta és
exportada. La pesca (108 900 t el 1992), un 70% de la qual del
Tônlé Sab (primera reserva piscícola d'aigua
dolça de l'Àsia del sud-est), és la base
d'una florent indústria de conserves.
La geografia econòmica i l'economia
La mineria i la indústria
Dins el camp de la mineria, hi figuren mines d'or i de pedres
precioses, que, juntament amb els jaciments de fosfats i de sal
comuna, són les úniques explotacions actives. Hom
ha descobert jaciments de bauxita, de manganès i de ferro,
únics importants, i han estat identificats jaciments de
petroli i de gas natural; els anys noranta el govern tancà
amb companyies estrangeres acords per a la prospecció i
explotació d'aquests recursos. L'energia procedeix bàsicament
de la crema de la fusta. Hi ha, a més, unes 30 centrals
hidroelèctriques. La indústria (18,7% del PIB i
al voltant del 10% de la població activa) és poc
desenvolupada: les principals manufactures són les alimentàries
(molins d'arròs, destil·leries d'alcohol, carn,
begudes analcohòliques, cervesa, refineries d'oli, conserves
de peix), les tèxtils (seda i cotó), l'elaboració
de tabacs, les indústries químiques (tradicionals,
com el sabó, i d'altres de noves, com els adobs, els pneumàtics
i la refineria de petroli de Kâmpóng Saôm),
el muntatge d'automòbils i altres petites indústries
mecàniques. També són noves o renovades les
indústries de la construcció (ciment, ceràmica),
les elèctriques (amb petroli importat), les de la fusta,
del paper i del calçat de goma. A la dècada dels
anys noranta, el sector industrial cambodjà ha conegut
una afluència d'inversions estrangeres, especialment tailandeses.
Els transports i les comunicacions
La xarxa de comunicacions és deficient: 35 769 km de carreteres
el 1995, dels quals, però, només el 7,5% eren asfaltats.
Pel que fa als ferrocarrils (612 km el 1994), hi ha el de Phnom
Penh a Batdâmbâng i el que mena a Kâmpóng
Saôm, d'importància estratègica; posteriorment
hom ha construït la línia Samrong-Kâmpóng
Speu. Els ports principals són Kâmpóng Saôm,
de construcció recent i l'únic oceànic, i
Phnom Penh: el port fluvial terme de la navegació marítima,
a la confluència del Mekong i el Tônlé Sab,
braç emissari del "gran llac", que fa d'embassament
regulador natural del gran riu indoxinès. El sistema fluvial
consta d'uns 2 400 km de vies navegables, que són aprofitades
per al transport de passatgers. La sortida a la mar s'ha de fer
per aigües vietnamites i se centralitza a Phnom Penh, que
totalitza més del 70% del tràfic oceànic.
Aeroports de Phonm Penh i Siemkéap.
La unitat monetària
La moneda de curs legal és el riel, de paritat no reconeguda
internacionalment. El 1978 fou suprimida la moneda pel règim
dels "khmers roigs". El 1980 fou establert el nou riel,
dividit en 100 sens.
El comerç exterior
Té un signe netament deficitari (-24% el 1996), amb un
gran pes de les reexportacions (més del 50% del valor de
les vendes). De la resta d'exportacions, les partides principals
són la fusta (30%) i el cautxú (6%). Importa cigarrets,
material per a la construcció, productes derivats del petroli
i maquinària procedents de Singapur, Tailàndia i
el Vietnam, estats que són també els principals
compradors.
La geografia humana i la societat
La densitat mitjana de la població és de 57,3 h/km2
(1996), però aquesta és desigualment distribuïda,
i són les vores del Mekong i del Tônlé Sab
les àrees de densitat més elevada. El poblament
és predominantment rural: només el 21% de la població
és urbana. Com a nuclis urbans destaquen Phnom Penh, que,
amb prop d'un milió d'habitants, és l'única
ciutat que supera els 100 000 h; Batdâmbâng i Kâmpóng
Chhnang. L'índex de creixement de la població és
un dels més elevats del món (28‰ el 1997),
en el qual l'altíssima taxa de natalitat (43‰) compensa
la mortalitat (15‰), també molt per damunt de la
mitjana mundial. La població és en la seva majoria
khmer o pertanyent a tribus afins de llengua monkhmer (88,6%),
però a més hi ha nuclis importants de vietnamites
(6%) i de xinesos (3%), els quals viuen en general a les ciutats,
mentre que els khmers són en llur majoria agricultors.
Hi ha també minories menys importants de txams i d'altres
tribus (mnongs, jarais) de llengua austronèsica, al nord.
A les ribes del Mekong hi ha, a més, nuclis de llengua
thai. Prop del 95% de la població practica la religió
budista, oficial des del 1990; hi ha també una minoria
musulmana i catòlica. La llengua oficial és el khmer,
i hom empra el francès com a idioma comercial.
Del 1947 al 1970 el país fou regit per una monarquia constitucional
parlamentària. Abolida en un cop d'estat, fou promulgada
una nova constitució de caràcter republicà.
Després del règim de terror instaurat pels khmers
roigs (1976-79), el règim provietnamita aprovà una
nova constitució (1981) republicana, socialista i de partit
únic. Durant els deu anys següents el país
visqué sumit en una guerra civil fins que, el 1991, els
diversos bàndols signaren un acord de pau. Seguidament
fou creada una assemblea constituent per la qual el país
esdevingué una monarquia constitucional (1993) multipartidista,
dotada d'un parlament unicameral (Assemblea Nacional), òrgan
legislatiu de 120 membres elegits per sufragi universal cada cinc
anys. El cap de govern (primer ministre) és designat pel
rei entre els diputats del partit més votat. Cambodja és
membre de l'ONU i de l'ASEAN.
Del regne de Fu Nan a la colonització francesa
A l'inici de l'era cristiana, navegants indis arribaren a l'actual
Cambodja, on fundaren el regne anomenat de Fu-Nan, que per la
seva posició entre l'Índia i la Xina esdevingué,
sobretot a partir del s II, un important centre de comerç.
Fou organitzat sota el model dels estats indis contemporanis;
el sànscrit n'esdevingué la llengua oficial, i el
bramanisme, la religió. Al s VI entrà en decadència
i no pogué resistir la invasió dels khmers procedents
del nord. Cap al 706, Cambodja es dividí en dos estats:
Cambodja de Terra, al nord, i de l'Aigua, al sud. Aquest darrer
passà a dependre de Java i s'obrí una etapa obscura
que, malgrat tot, ha deixat interessants produccions artístiques.
Sota el regnat de Jayavarman II (802-50) hom inicià la
reconstrucció nacional i edificà la capital a Phnom
Kulen, al nord de la plana d'Angkor. Els seu descendent, Yaçovarman
I (889-900), creà la primera ciutat d'Angkor, la qual féu
capital del regne. Suryavarman II (1130-50) augmentà el
regne a expenses del de Txampa i féu construir el temple
d'Angkor Vat. A la seva mort, el regne fou envaït pels txams,
que prengueren Angkor. Fou sota el budista Jayavarman VII (1181-1281)
quan el regne assolí el més alt grau de poder: expulsà
els txams i desenvolupà les grans construccions. A la seva
mort es perdé el regne de Txampa, però encara pogué
ésser aturada la invasió mongòlica del 1282.
El canvi d'ideologia que representà la introducció
del budisme minà les bases de l'organització social
khmer, basada en el conreu de l'arròs per esclaus i presoners
de guerra. A partir del 1331, Siam començà a hostilitzar
Cambodja. La cort, davant la vulnerabilitat de la capital, es
traslladà a la regió de Phnom Penh (1434). Desbordat
per la pressió siamesa (1658), el rei de Cambodja demanà
ajut al d'Hué, en canvi de la colonització per part
de vietnamites de les províncies frontereres amb el Vietnam.
Aquesta penetració durà tot el s XVIII i el XIX.
Enfrontats Siam i el Vietnam pel control del país, arribaren
(1845) a un acord que posà Cambodja sota condomini d'ambdós
estats. Ang Duon (1845-59) intentà de redreçar el
país. Sota el seu fill Norodom I (1859-1904) Cambodja es
convertí en protectorat francès (tractat de l'11
d'agost de 1863). Siam conservà el domini de les províncies
occidentals (Batdâmbâng), que tenia des del 1794,
fins al 1907. Bé que els seus poders foren restringits,
Norodom modernitzà les institucions i tornà al país
la seva consciència nacional (revoltes del 1866 i el 1885
contra França). El moviment nacionalista es desenvolupà
durant la Segona Guerra Mundial en lluita contra els japonesos
(es constituí el partit Khmer Issarak, 'Cambodja Lliure')
i hom arribà a una efímera declaració d'independència
(març-octubre del 1945). El 1941 havia pujat al tron Norodom
Sihanuk, el qual practicà un nacionalisme moderat i aconseguí
la promulgació d'una constitució (1947), que instituí
una monarquia parlamentària. El 1949 Cambodja passà
a ésser un estat associat dins la Unió Francesa.
De la independència ençà
El 21 de juliol de 1954, en virtut dels acords de Ginebra, Cambodja
obtingué la independència. Sihanuk abdicà
(1955) a favor del seu pare Norodom Suramarit i esdevingué
primer ministre. Creà la Comunitat Socialista Popular,
que posà en pràctica un socialisme basat en la tradició
i el budisme. A la mort del seu pare (1960), renuncià la
corona per tal de ser nomenat cap de l'estat. Mantingué
una política neutralista, però aviat trencà
les relacions diplomàtiques amb Siam i Vietnam del Sud
(i el 1963 amb els EUA). Des del 1964 el mandat de Sihanuk fou
obstaculitzat pels khmers roigs, moviment guerriller d'inspiració
comunista que els anys següents anà prenent força.
El 1970, Sihanuk fou deposat per un cop d'estat militar dirigit
pel general Lon Nol, que inicià una política de
dreta. El mateix any, Sihanuk creà a Pequín un govern
a l'exili (Front Unit Nacional de Cambodja, NUKF), de caràcter
revolucionari. Del maig a l'agost del 1970, contingents nord-americans
i sud-vietnamites envaïren el país en una ofensiva
contra les bases del Vietcong. A l'octubre, Lon Nol proclamà
la república de Cambodja. Les forces republicanes del govern,
sostingudes pels sud-vietnamites, i les del príncep Sihanuk,
que tenien l'ajuda del Vietnam del Nord, continuaren, però,
lluitant. Aquesta situació portà Lon Nol a anar
retallant les prerrogatives democràtiques des del 1971
i a implantar el 1972 un govern militar enfrontat als khmers roigs,
els quals el 1975 prengueren el poder i reinstauraren Sihanuk
com a cap d'estat. El 1976 fou adoptada la nova constitució
de l'estat, i Sihanuk, en desacord, dimití el càrrec,
que fou ocupat pel secretari general dels khmers roigs, Pol Pot.
Aquest imposà un règim d'inspiració agrària,
autàrquic i d'un col·lectivisme radical que abolí
la propietat privada i la moneda; els anys en què fou vigent
(1976-79) les execucions massives sumaren uns dos milions de morts.
Les relacions amb el Vietnam, tibants a causa d'un conflicte territorial
(1975), empitjoraren i acostaren el règim de Cambodja a
la Xina. El 1977 esclatà una guerra oberta, en la qual
els dos contendents rebien el suport de la Xina i de Corea del
Nord, d'una banda, i del Vietnam i l'URSS de l'altra. El 1979
Phnom Penh caigué a mans de les forces vietnamites. Fou
proclamada la República Popular de Cambodja i Heng Samrin
esdevingué president de l'estat, al capdavant del Front
del Partit Popular Revolucionari de Cambodja (FPPRC), mentre que
prop de la frontera tailandesa, els khmers roigs hostilitzaven
el nou règim amb una guerra de guerrilles.A l'interior
del país, el govern pro-vietnamita de Heng Samrin consolidà
les seves posicions i després d'importants ofensives bèl·liques
contra les bases guerrilleres a la frontera tailandesa aconseguí
el control de la major part de la zona fronterera. Aquestes accions
provocaren l'afluència d'un gran nombre de refugiats cambodjans
(uns 245 000 el 1986) a Tailàndia. Les Nacions Unides i
l'ASEAN intentaren diverses vegades iniciar converses de pau,
les quals conduïren si més no al compliment d'algunes
de les condicions prèvies exigides per una i altra banda:
destitució de Pol Pot (agost del 1985) i retirada progressiva
de les tropes vietnamites (començada el 1984 i conclosa
el 1989). L'apropament a Tailàndia tingué la conseqüència
immediata d'una millora en l'economia del país i en especial
de la capital Phnom Penh. L'acord marc de l'agost del 1990 traçà
les premisses, acceptades per totes les faccions combatents, d'una
pau, amb un alto el foc provisional pel maig del 1991. En un estat
d'extenuació dels bàndols en lluita i en el marc
d'una total transformació de la conjuntura internacional,
hom arribà a un acord general per posar fi a la guerra
a base de la desmobilització del 70% dels efectius bèl·lics
governamentals i dels grups guerrillers, i del retorn al país
de Norodon Sihanuk (novembre del 1991) com a president. En el
Congrés del Partit del Poble Cambodjà (ex-comunista),
celebrat el mes anterior, s'havia aprovat la neutralitat del país
i la instauració d'una economia de mercat.Malgrat el desplegament
de 15 900 cascs blaus de les Nacions Unides —per a controlar
l'alto el foc—, el país seguí en estat de
guerra. Les forces del govern foren incapaces de controlar els
khmers rojos i durant el 1991 els combats encara eren constants
en un terç del territori del país. L'Autoritat Provisional
de les Nacions Unides a Cambodja (APRONUC) —desplegada el
1992 i retirada el 1994— s'encarregà de la repatriació
dels 375 000 refugiats a Tailàndia i Vietnam i de controlar
el desarmament de les diferents faccions cambodjanes. L'ajut internacional,
si bé no redreçà completament l'economia,
contribuí a convertir el país en atractiu per als
inversors estrangers. Des del 1991 el govern, sempre fràgil,
avançà i reculà en la concessió de
drets i llibertats als ciutadans. El principal entrebanc del procés
de reconstrucció de Cambodja foren els khmers rojos, pel
fet de continuar realitzant actes terroristes. A la primavera
del 1993 se celebraren eleccions legislatives, de les quals sortí
un difícil govern provisional de coalició amb dos
caps de govern: Norodom Ranaridh (fill de Sihanuk, primer primer
ministre) i Hun Sen (antic cap de govern, segon primer ministre).
Aquest govern, que des del 1993 donà mostres de voluntat
aperturista, el 1995 fou acusat des de l'interior del país
i des de l'estranger per la situació dels drets humans,
la corrupció i la manca de transparència en la gestió
de l'ajut internacional. En aquestes circumstàncies la
malaltia de Sihanuk (proclamat rei el 1993) i les incerteses plantejades
per la seva successió contribuïren a augmentar la
inestabilitat política del país. El juliol de 1997
Hun Sen encapçalà un cop d'estat i Ranariddh fou
expulsat del país. La situació, però, no
varià gaire: els assassinats polítics continuaren,
i també les detencions de líders polítics
relacionats amb el príncep. Pocs dies després del
cop, els nous líders dels khmers roigs jutjaren Pol Pot,
responsable del genocidi de 1975-87, que morí nou mesos
després. Els khmers roigs, després d'uns quants
anys de forta capacitat militar i política, havien anat
perdent presència; tot i així, el príncep
Ranariddh s'hi alià per organitzar un intent de rebel·lió
armada contra el govern de Hun Sen, que fou sufocada als pocs
dies d'iniciar-se. Mitjançant la mediació del Japó,
s'arribà a un acord el juliol de 1998 i se celebraren eleccions,
en les quals pogué participar la coalició política
de Ranariddh, en canvi de la renúncia a la lluita armada.
La coalició de govern sorgida de les eleccions del 1998
i integrada pel Partit Popular de Cambodja (PPC) de Hun Sen (primer
ministre) i el Front Nacional Unit per a una Cambodja Independent,
Neutral, Pacífica i Cooperativa (FUNCINPEC) del príncep
Ranariddh donà pas al període d'estabilitat (relativa)
més llarg, després de més de trenta anys
de guerra intermitent. Com a resultat, l'economia enregistrà
un notable creixement (5% del PIB anual els primers anys del s
XXI), especialment a partir de l'expansió del turisme i
del tèxtil, aquest darrer impulsat sobretot per un acord
bilateral d'exportacions signat amb els EUA. Tanmateix, la devastació
del país, la gran extensió de la corrupció
i l'amenaça sempre latent de la represa de les hostilitats
(aspectes que dissuadien les inversions), posaven en dubte aquest
inici de recuperació, malgrat els elevats ajuts per a la
reconstrucció que el país rebia des del 1999, molt
especialment l'acordat el 2001 per l'assemblea de donants de Tòquio,
i l'impuls que significà l'admissió de Cambodja
a l'ASEAN (abril del 1999) i l'OMC (setembre del 2003). El 2001
entrà en funcionament el nou pont sobre el Mekong, una
infraestructura bàsica per a la recuperació del
país. A més del redreçament econòmic,
la normalització política presentava dos reptes
de la més gran urgència: d'una banda, la desmobilització
o integració en l'exèrcit regular de la guerrilla
dels khmers roigs i, de l'altra, el procés de reconciliació
nacional, amb l'establiment d'un tribunal especial auspiciat per
l'ONU per als crims contra la humanitat perpetrats pel règim
dels khmers roigs els anys 1974-79. Tanmateix, en les negociacions
per a la constitució del tribunal, iniciades el 1998, no
s'arribà a un acord fins a l'agost del 2004, i començà
a funcionar a l'abril del 2005. Decisives per a la normalització
política foren, també, les eleccions locals del
febrer del 2002, i les generals del juliol del 2003, en les quals
el PPC revalidà el seu predomini tot i que, en el segon
cas, la insuficient majoria bloquejà la formació
del nou govern fins al juliol de 2004, en què hom arribà
un acord amb el FUNCINPEC pel qual Hun Sen fou nomenat primer
ministre i Ranariddh president del parlament. A l'octubre del
2004 el rei Norodom Sihanuk abdicà, per motius de salut,
i fou succeït el mateix mes pel seu fill Norodom Sihamoni.
Al febrer del 2005, el líder de l'oposició Sam Rainsy
fou desproveït de la immunitat parlamentària, cosa
que fou interpretada com un intent del govern de silenciar-lo.
El mateix mes, Rainsy s'exilià. D'altra banda, l'accelerat
retrocés del bosc tropical a Cambodja per la tala abusiva
fou reiteradament denunciat per organitzacions internacionals.
En política exterior, el país visqué (2003-04)
unes tenses relacions amb la veïna Tailàndia que es
manifestaren en les disputes per les ruïnes d'Angkor Vat.
