Una de les maneres de realitzar un safari aquàtic és fer-ho en unes barques anomenades mokoros, les canoes tradicionals que utilitzen els habitants del delta, i arribar amb elles a alguna de les illes amb terra ferma per passar-hi la nit entre sorolls de hipopòtams i de hienes, a recer d'una foguera i sota el cel estrellat més bell i diàfan puguis imaginar. Tot ben regat amb Amarula, una mena de licor de cafè que es fa amb el fruit d'un arbre de la selva i amb el qual fins els elefants es posen feliços de tant en tant. D'allí partim directes a un d'aquests llocs que un viatger té sempre com a pendent, el delta de l'Okavango. Un estrany riu que neix de les entranyes del Kalahari, per xopar tot de vida i perdre de nou entre la sequedat d'Àfrica. És complicat descriure un lloc que es recorre en mocoros (una mena de canoes), travessant papirs, lliris i canyissars i amb una sorprenent vida salvatge camuflada en l'entorn (és difícil, almenys, transmetre les sensacions). Estirats en aquelles barques, empeses per un "puller" que maneja el mocoro amb un llarg pal de fusta que submergeix en les poc profundes aigües que ofeguen el desert, la vida sembla una cosa senzilla. Ells beuen l'aigua de la deu, pesquen peixos amb xarxa, dormen sota el rastre d'una candela al mig d'una illa deshabitada. I allà estàs tu, contemplant com unes desenes d'hipopòtams ens recorden que aquelles són les seves terres, escoltant les seves veus retrunyir entre la mala herba, seguint l'empremta d'algun dels elefants que hem vist en els vessants i (una cosa personal) pensant que un petit bar a la zona per quedar-se amb una copa seria el colofó ??a un dia perfecte (és per lapidarme, ho sé). És el defecte que tenim alguns enamorats d'aquesta cosa de perdre'ns pel món, que si poguéssim portaríem un celler a la maleta per beure a glops solitaris. Hi ha multitud d'imatges inoblidables d'aquells dos dies: un capvespre a primera línia de Delta amb la llum vacilándonos al seu antull, una mica d'aigua sobre el meu cap com que la meva mocorista estava ja una mica cascat, incapaç de seguir el ritme dels més joves, i va acabar remant per avançar pams ... Però sobretot hi ha un bany dels que puntuen (missatge per al meu amic Juancho) enmig del riu. Els pullers ens van preguntar quants volíem banyar-nos. En pocs minuts diversos del grup ens submergíem en les aigües cristal · lines de l'Okavango, enmig d'un corrent que semblava adormida però que arrossegava direcció Angola, amb la sensació amarar el cul al mig del paradís i envoltats d'animals invisibles. Després un es s'asseca al sol, sense gairebé ia usar els ulls, entenent com a normal que a cent metres un grup d'elefants miri l'escena amb desgana.