És precisament en el Café Lotus quan, al veure a un jove fent gargots en un full en blanc, et ve a la memòria la casa del dalí balinès, Antonio Blanco, un espanyol que va arribar a l'illa en els anys 50. Es va enamorar (cosa normal) no només de l'illa sinó d'una bella balinesa que feia els seus primers passos en el grup de danses tradicionals de Ubud. Així, va construir un gran palauet, propi d'un surrealista artista massa inspirat. Allà va començar a eternitzar en els seus llenços els cossos nus d'homes i dones de l'illa. Avui, la visita a la seva casa és gairebé una obligació, encara que sigui només per confirmar que l'art aquí sí que es viu. El Museu d'Antonio Blanc o el Neka Art Museum-el principal de Bali-són alguns dels molts que hi ha a Ubud, aconseguint amb això mantenir el seu estatus de ciutat bohèmia. Avui en el zona de Ubud, en aquestes expansions de selva en les que habiten entremaliats macacos i centenars d'aus, han construït lujosísimos resorts, que semblen haver estat arrencats del millor dels somnis. Però la ciutat manté l'essència del que és i no la perd. El dia acaba al palau reial Puri Saren, hermosísima edificació de 1890 en la qual tots els dies a les set i mitja de la tarda, el grup de danses tradicionals de Bali desplega els seus coneixements musicals i corporals per descobrir a centenars de turistes les llegendes de l'illa.